Sostenint amb una mà el llibre que llegia, i a compassant amb l'altra el ritme de les seves paraules, Carles Duarte va recitar els seus poemes en el teatre Gemayze de Beirut. Els versos en el seu català esplèndid, traduït al francès, eren llegits per una noia musulmana amb un discret vel en el cap. Mai a Beirut va haver-hi una vetllada poètica en català d'aquest estil. No expliquen les cròniques que Josep Carner, sent cònsol en aquesta capital entre 1934 i 1935, llegís en públic els seus poemes. Duarte, presentat com a “gran poeta català” per Cherif Majdalani, ànima d'aquestes jornades literàries internacionals, va triar poemes del Tríptic hebreu de tema religiós, sobre Déu. “Un Déu que travessa les religions -va dir el poeta- no està al servei ni d'una nació ni d'una elit i no pertany a cap terra sinó a la humanitat”.
El vent recorre la matèria
esquiva el gest del temps
retorna al lloc exacte
neix i reneix sense aparent fatiga
mutable e incessant
com un Déu transparent
inassolible…
O bé aquests altres versos, sempre precedits per cites bíbliques:
Alegret de la fruita
dels llavis que acullen el teu bes
del mar inasible
del Déu indesxifrable.
Natura els teus ulls
El blau ressó de l’infinit
Va llegir aquest poeta del temps, que sempre agrada emprar l'adjectiu efímer, un poema sobre la ciutat, les seves façanes, la seva decrepitud, amb aquest vers: El somni és una porta oberta.
El poeta, filosof i professor libanès Jad Hatem -que ha estudiat la mística espanyola, la poesia contemporània catalana i que va rebre el Premi Serra d’Or en 2014- ha escrit un assaig La Lumiere, li poeme, la mort sud Duarte et Vinyoli, que s'inicia amb una cita del nostre poeta.
Dono a cada gest
la intensitat de l’últim mot
Amb una gran cultura bíblica dominant l'espai jueu, Duarte ha expressat en la seva obra una gran atracció pel món fenici. Un dels seus poemes està dedicat a la illeta d'Awad, davant la costa siriana de Tartus. I en un dels seus últims versos del llibre Qumran va escriure:
Una veu cincellada pels dies
un oblit incessant que ens devora
a la pols tornaré sota l’ombra del cedre
Estic convençut de que aquesta visita a Beirut ha satisfet la il·lusió viatgera de molts anys d'aquest ciutadà de L'Escala i Ampúries. En el Museu Nacional de Beirut admirem el gran sarcòfag fenici de Ahiram, les antigues figuretes fenícies, gairebé siluetes, que van inspirar a Giacometti. Ens deixem fotografiar per unes simpàtiques mestres musulmanes que acompanyaven als seus alumnes de tots dos sexes per les sales d'exhibició. Després de la vetllada poètica, pugem per les escales del carrer de Sant Nicolás, del barri cristià de Gemaize fins al carrer Sursok on queden els últims palaus de l'època otomana, ofegats pels puixants gratacels. Durant el sopar en la Spagueteria italiana es van creuar en la conversa noms com els del meu parent el canonge Mosén Joan Bautista Manya Alcoverro, canonge de Tortosa, sobre aquesta ciutat Duarte va escriure el Llibre de Costums, discriminat sempre pel bisbat pel seu catalanisme, de Pere Gimferrer, o dels meus amics morts el poeta Luis Maristany del Rayo i l'exquisit traductor i coneixedor de la poesia simbolista francesa Nicanor Ancochea, que Carles va coneixer en la Enciclopèdia Salvat on treballaven tants llicenciats de Filosofia i Lletres. Ens va embolicar la nit mediterrània del dissabte quan passejàvem per la corniche.
Tomás Alcoverro
La Vanguardia Blogs
15-5-2015
