L'acte va tenir lloc a la Casa del Lector de Madrid, el 26 de juny passat. Miguel Ángel Curiel, ja un sòlid poeta amb importants premis en el seu haver-hi, es va mostrar com un gran amic de l'autor. Ell es va encarregar no només de prologar, sinó també de presentar el llibre. Va començar parlant d'aquesta amistat còmplice que ha fet que durant anys hagin intercanviat les seves opinions sobre títols, versos, corregint-se mútuament molts textos. També va parlar del llarg coneixement que ell ja tenia sobre la gestació del poemari, l'origen del qual d'inspiració era la terra de tots dos, Extremadura. Va parlar llargament de com s'entronca aquesta terra dels primers ulls amb la poesia del llibre, una poesia segons ell que es construïa amb un llenguatge viu i, per això, perdurable. Aquí deixem algunes idees extretes del pròleg:  “Aquest és un llibre de haikus que poden ser llegits com un llarg poema, o una infinita escala on en cada esglaó està escrit la visió d'un home que assumeix la revelació de la poesia com una aquesta per a l'ésser, o una manera de salvar-se al costat dels altres, si aquests uns altres són capaços de veure el que ell veu en l'instant que ha de ser vist. És un llibre que mereix ser llegit amb l'atenció d'una obra que genera el que podríem dir reverberació poètica, mai es llegeix el mateix poema sempre que aquest estigui habitat per poesia, i així és en aquesta ocasió”.

Després d'intervenir Curiel, l'autor va fer algunes puntualitzacions, com que el poemari era una trilogia, i que en les dues primeres parts els poemes s'unien en grup de dos, tres haikus, complementant-se entre si, però intentant que cadascun guardés la seva autonomia. L'última part, “Naturaleza en vilo”, tornava al haiku solitari, per guanyar, segons l'autor, major levitat. En les seves pròpies paraules “No hi ha temàtica, cada poema és com un fotograma d'un moment present, exempt d'anècdota humana. He volgut atrapar amb un llenguatge mínim una poesia llençada al món, abandonada i sola, que té el privilegi de pertànyer-se a si mateixa, sense necessitat de nosaltres”.

Paco Moral, de l'editorial Tigres de Paper, va comentar que l'important, l'esperit que emanava del llibre -és igual les paraules triades- sí que estava plenament connectat amb l'essència tradicional del millor haiku de sempre. Per acabar, l'autor va suggerir la idea que fos el públic qui indiqués els haikus que els llegiria, alguns a l'atzar.