Ramón Andrés és una d'aquestes veus literàries que són un luxe per al lector, ja sigui com a poeta o com a assagista. Per això és una bona notícia quan apareix un nou treball seu, com és el cas del volum que acaba d'aparèixer en Lumen sota la cura d'Andreu Jaume. «Poesia reunida. Aforismes» reuneix material inèdit. Tot això ens aporta la saviesa d'Andrés primer amb els seus versos, els de «Sempre gènesis» –un volum inèdit i que va escriure entre 2013 i 2015– i «Poemes anteriors» –una selecció de la poesia escrita entre 1978 i 1998–, i en una segona part amb els seus aforismes –els de «Punts de fugida», «Males arrels» i «Els extrems»–. És, per tant, una sort d'obra completa del Ramón Andrés que aboca la seva profunda riquesa literària.
«Pràcticament és tot inèdit en aquest llibre. Portava uns 14 anys sense escriure poesia i ara, per circumstàncies personals, he iniciat una nova etapa», apunta l'escriptor en declaracions a aquest diari. I ho diu un autor que afirma que poden coexistir tant l'assagístic com el poètic, les dues vies en les quals s'ha mogut la seva creació literària, perquè «vinc de la poesia i la creació. Puc fer un llibre com a «Diccionari de música, mitologia, màgia i religió» amb unes 1.800 pàgines, però també m'agrada escriure un aforisme d'una línia. És una combinació que m'agrada i que suposa, en el cas de l'aforisme, la condensació del llenguatge. En canvi, seria incapaç de fer una novel·la perquè no sóc un lector assidu. No podria escriure-la».
Hi ha tant en els seus versos com en els seus aforismes una implicació al moment que li ha tocat viure a l'escriptor. Vegeu, per exemple, l'aforisme en el qual diu «li criden "dissident" (sedeo és estar assegut) perquè se sent aparti. «Algú que escrigui avui no pot estar desvinculat del seu temps. Cal aprofitar per dir coses i posar de manifest el que no flueix», apunta Ramón Andrés qui no oculta que a vegades se sent un dissident. «Ho sóc en molts aspectes i des de la dissidència escric i em sento bé. Des d'aquesta perspectiva puc contemplar la immaduresa manifesta dels polítics. És una política que està totalment allunyada de la realitat i en la qual els polítics han perdut el llenguatge». Tot això perquè la cultura «s'usa per confinar. El saber està mal vist perquè no resulta rendible». És alguna cosa que exposa en aforismes com «els polítics defensen al proïsme per amor propi».
El poeta i aforista afronta tot això com «un escèptic, no com un pessimista. Sóc el que mira, el que observa». I en aquesta contemplació descobreixo que «no som ciutadans sinó clients del sistema», una opinió que aflora a les pàgines del llibre que ha recopilat Andreu Jaume.
Ramón Andrés, el poeta al que li costa molt viure a la ciutat, com ell mateix admet, està també a punt de publicar un assaig en Penya-segat, titulat «Pensar i no caure», on cada capítol parteix d'una obra, una pel·lícula, un quadre que li permet desenvolupar un tema.
Article publicat al diari La razón 3-10-2016
