Inauguració de les XV Jornades Poètiques de l'ACEC
Matías Néspolo30/11/2016
(Foto:Gonzalo Marcuzzi)
| |
Com és tradició, el tret de sortida ho donava un expert amb una conferència inaugural sobre el tema, després de la presentació de rigor del President de l'associació Miquel de Palol. El tema de les XV Jornades Poètiques de l'ACEC celebrades el passat 23 i 24 de novembre a la Sala Josep Maria de Sagarra de l'Ateneu Barcelonès versava sobre la poesia àrab i hebrea de la tradició medieval en l'actualitat.
Però la conferència de l'expert cabalista, poeta, traductor, assagista d'origen argentí, nacionalitzat espanyol i resident a Barcelona des de 1978 Mario Satz, va ser molt més que això. Va ser una veritable classe magistral en forma de breu i revelador relat de ficció, Eliezer Ben Yehuda rodado de palabras, llegit com a corol·lari poètic de la seva aguda ponència. A l'hora que un homenatge i una imperdible reflexió entorn del misteri. El misteri del llenguatge, el de l'inefable –diguem-li divinitat, poesia o coneixement– o potser el misteri de la naturalesa humana.
El misteri tancat en el relat de Satz era el d'una mínima paraula hebrea, te. Paraula composta per la primera i l'última lletra del seu alfabet no vocàlic (alef i tau) –que a l'hora remet a l'alfa i omega, principi sobre el qual es basa el Cos Místic dels creients– i que significa en hebreu tant cèl·lula com el pronom acusatiu femení tu. La paraula renascuda pel pacient treball filològic de Ben Yehuda (1858-1922) que preferia entre totes les desempolsades, regenerades o recompostes a partir de velles arrels. Aquesta va ser la titànica empresa de Ben Yehuda, el lingüista i lexicògraf nascut al nord de l'actual Bielorússia, qui fos el pare de l'hebreu modern "en ressuscitar i recuperar per a la parla quotidiana una llengua fins llavors litúrgica, filosòfica o poètica". Per això l'homenatge de Satz a "aquesta sort de Corominas o Pompeu Fabra hebreu que volia que el seu fill fos el primer parlant d'hebreu en Terra Santa, a Jerusalem", va recordar l'expert, i es va sortir amb la seva.
Satz va furgar amb erudició en la remota influència dels jeroglífics egipcis en l'hebreu i sobretot en la Càbala, descobriment que en els seus inicis acadèmics li va fer estimar aquestes llengües i el llenguatge poètic i "l'origen sinestèsic de la poesia"; per acabar el seu relat en una sort de conclusió sincrètica aplicable a tots els alfabets, des de la taula periòdica dels elements de Mendeleiev al Genoma Humà. Perquè en aquesta paraula mínima hebrea que conté la primera i l'última lletra, aquesta cèl·lula també conté en la seva arrel llatina la celda que conjuga les dues naturaleses antitètiques del llenguatge. "El llenguatge pot ser una presó o quelcom viu que revitalitza", va sentenciar l'expert en referència a la mínima porció de vida d'un organisme que garanteix el creixement i comparteixen tots els éssers: la cèl·lula.
Seguidament, en la taula rodona coordinada per Sònia Hernández, es va encarregar amb agudesa el filòleg, músic, traductor i poeta José María Micó, de rastrejar fins al Quixot o les jarchas medievals, "el llenguatge comú dels poetes místics de les tres tradicions, àrab, jueva i cristiana, perquè buscaven solucions afins a un problema comú", va explicar. Per la seva banda, l'experta Moriha Ferrús es va ocupar de reposar l'essència de la tradició cultural hebrea en la transmissió de "la Torà com el gran poema que va donar Déu al poble d'Israel i a Déu, com el Gran Poeta". Amb ironia i bon encert, el poeta valencià Vicente Gallego va tancar la taula rodona amb un passatge sense mesuraments de l'embriaguesa mística i del vi com a símbol de l'amor absolut i de la saviesa en els poetes sufíes a un breu recitat de la seva pròpia producció lírica.
Una encertada estratègia que va aplanar el camí per a l'últim bloc de la jornada en el qual la reflexió i la teoria es van convertir en contundent paraula al vent amb un recital poètic a tres veus, dues castellanes i una catalana. Va obrir foc la barcelonina Mariana Colomer amb peces del seu Libro de la suavidad (2008). Marc Romera va recollir el testimoni amb els greus i luctuosos poemes del seu recent llibre Neu negra (2016). Poemari del qual va reconèixer la triple influència de la Mística, José Ángel Valente i Paul Celan. Per tancar la nit amb magnificència la filòsofa i poeta malaguenya d'origen belga Chatal Maillard qui va titular la seva intervenció "Cigne negre", en referència al vell problema de la inducció en la polèmica amb el falsacionisme de Popper en la filosofia de la ciència. No hi ha dubte que para Maillard la poesia, igual que la Mística o les ciències, és també un camí de coneixement. Però coneixement de la singularitat més radical. "Escric sobre el llom del cigne negre, aquell que desbarata totes les conclusions".
Galería
fotogràfica
|
|
|
|
|
