Sempre és aviat
Helios Prieto In Memoriam
27/4/2009
Quan érem nens i jugàvem a les tardes després de fer els deures de l’escola, despreocupats, inconscients del temps i lliurats al plaer del joc compartit, mai calculàvem el final fins que algú era cridat per sa mare per a anar a sopar. El joc seguia un temps més però ja no era el mateix, no només perquè faltava un participant que marxava rondinant o reclamant una estona més, sinó perquè els que ens quedàvem estàvem atents, a partir d’aquell moment, a la crida que ens concerniria. De vegades, els que no havíem estat cridats encara, intercedíem pel reclamat a una sola veu: Senyora!! Una estona més, si us plau!!
A l’Helios li van concedir una estona més després de la primera crida, però aquesta vegada no va haver-hi apel·lació possible i la seva retirada es va complir.
L’Helios va jugar molt i bé; allà on decidia participar es lliurava al joc de la vida amb una convicció que, ara ho penso, li venia potser de la intuïció que seria cridat massa aviat.
Vaig jugar amb l’Helios els últims deu o quinze anys en què vam ser amics. A què jugàvem? A jocs sedentaris, no cal dir, com ja corresponia a les nostres edats. Però la condició de sedents no feia minvar la passió amb què jugàvem a escodrinyar la vida des de les nostres experiències compartides o dissímils, posant a les paraules l’ímpetu que abans, ell més que no pas jo, havíem posat a l’acció. Em consta que va ser així, no només pels seus relats, sinó també pels d’altres que van arriscar el seu cos per les idees i creences ¿equivocades?, potser, però sens dubte d’acord amb el que reclamaven aquells temps i, en això, no és possible dir que l’Helios es lliurés al joc amb mesquinesa. Tot el que la vida li va posar davant i va jutjar que valia la pena jugar-se, allà ho va trobar decidit i generós.
Així va ser amb la seva trobada amb la psicoanàlisi, que va despertar-li una passió genuïna. No el va espantar l’edat per a enfrontar-se a la duresa de la disciplina i, com un adolescent àvid, es va aplicar en l’estudi per tal de guanyar en intensitat el que li havia faltat en temps.
Per edat i geografia, la vida no ens va concedir una amistat d’infantesa ni de joventut, però vaig tenir la sort de ser el seu amic durant la maduresa i compartir aquest temps de jocs sedents fins que la Senyora va decidir que ja era l’hora. Ens va concedir un últim sopar on, com no, vam parlar de la seva obediència a la crida. Trist per abandonar el joc, però sense queixes ni laments, amb la dignitat de no haver girat mai l’esquena als envits de la vida. Així va marxar l’Helios, encara que jo senti que va ser massa aviat.
Alejandro Gómez-Franco
Barcelona, abril de 2009
|
|
|
|
|
