Ha mort la professora, escriptora i traductora Pilar Gómez Bedate (Zamora, 1936-Saragossa, 2017). Fa un parell de setmanes, després de la celebració d'unes jornades en "el paradís de Calaceite", com solia dir, en homenatge al seu espòs Ángel Crespo (Ciudad Real, 1926-Barcelona, 1995), va sofrir un vessi cerebral que es va complicar amb una pneumònia i ja no va poder recuperar-se. Pilar sempre va ser una dona molt activa, capaç de desplegar una gran energia i una gran sensibilitat cap a l'art, la literatura i l'ensenyament. Doctora en Filosofia i Lletres, va ser Catedràtica de Literatura Comparada a la Universitat de Puerto Rico (1967-1988), professora titular de Filologia Espanyola a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i Catedràtica de Literatura espanyola a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on es va jubilar.
Feia poc temps, vídua des de 1995, va decidir traslladar-se de Barcelona a Madrid, on se sentia molt feliç, envoltada d'amics, i on seguia molt activa, cuidant l'obra del poeta i traductor Ángel Crespo -biògraf de Fernando Pessoa i traductor de Dante, entre una infinitat d'obstinacions-, alhora que escrivia contes i poemes que apareixeran aquesta tardor en el segell Polibea. Pilar Gómez Bedate va néixer a Zamora en 1936, es va traslladar a Madrid en els anys 60, va exercir la crítica d'art en revistes com
Ínsula i
Cuadernos Hispanoamericanos i es va unir, en els anys 60, a Ángel Crespo, amb qui viuria a Puerto Rico, Upsala, Brasil i per descomptat a Barcelona.
Com havien fet José Donoso i altres amics com el pintor Ràfols Casamada, l'editor i narrador Toni Marí o l'escultor Fernando Navarro, Ángel i Pilar es van interessar per la tradició literària i el silenci de Calaceite, un poble de Terol, i van adquirir una casa. Allí, davant les oliveres i els ametllers, en la casa de pedra amb colomar, passaven els seus estius. En el cementiri de la localitat reposa Crespo i descansaran les cendres de Pilar.
Pilar Gómez Bedate es va especialitzar en llengües romàniques. Va editar i va traduir a Giovanni Bocaccio, especialment la seva obra mestra, El Decamerón, a Stephane Mallarmé (al que també va traduir; era un dels seus poetes més estimats). Va editar diversos llibres de Juan Ramón Jiménez, a José Luis Giménez Frontín, a Carlos de la Rica, entre altres, i va preparar una Antología de la poesía modernista. Va coordinar i va recuperar diversos llibres del seu espòs, poeta d'inspiració simbolista. No solament això: va estar darrere de diverses revistes i va pertànyer al comitè assessor d'editorials com Igitur. Com a traductora, va abocar a l'espanyol a Joao Guimaraes Rosa i als italians Primer Levi Ginzburg.
Autora del poemari La peregrinación (1966), en els últims anys, va decidir publicar un nou volum: Las aguas del río (Olifante, 2011), que el poeta i crític José Corredor Matheos va definir així: "Un homenatge, ja explícit, rememoració d'una vida en l'espera de l'estimat i de ràpid recorregut vital en la seva companyia, que finalitza en la solitud del seu record. Però no es tracta d'un llibre elegíac, perquè, encara que ho entela sovint la tristesa, pot més la presència de l'Absent, que segueix marcant amb força la seva silueta".
