EN 1945, quan César González-Ruano es va assabentar que havien concedit el premi Nadal a una jove desconeguda anomenada Carmen Laforet, va retreure a Ignacio Agustí que no l'hi haguessin donat a ell amb aquestes paraules: «És que no sabeu que a Espanya els premis s'han donat sempre als amics? On s'ha vist que un premi sigui per al llibre que ens sembli millor!».

Han passat més de setanta anys des de llavors, però la protesta de l'escriptor continua ressonant en el cap de massa autors que, mentre parlen de la corrupció política, fan les seves manyes per penjar-se medalles que no es mereixen. I sé del que parlo. En el transcurs de l'últim any he tingut ocasió d'exercir com a jurat de dos guardons de relevància: el  Premi Nacional de Periodisme Cultural i el Premi Ciutat de Barcelona a la millor novel·la escrita en castellà.

En tots dos casos vaig ser el més imparcial possible i vaig atorgar el meu vot a qui vaig considerar el millor dels candidats, tenint ocasió de comprovar que el funcionament de tots dos reconeixements és transparent i que no es percep besllum de manipulació en cap d'ells. El jurat llança les seves propostes sense cap ingerència per part dels organitzadors (el Ministeri de Cultura i l'Ajuntament de Barcelona, respectivament) i els guardonats poden vanar-se d'haver obtingut dos dels escassíssims premis honrats d'aquest país.

No obstant això, la falta de corrupció per part d'aquestes institucions no impedeix que existeixin pressions externes. En el meu cas concret, poc després que es fes públic el nom dels membres del jurat, vaig rebre diversos correus electrònics de certs escriptors de no poc prestigi -i dels qui no penso desvetllar la identitat- que m'instaven al fet que o bé els colés en la llista de finalistes o bé els fes directament guanyadors. No vaig prestar la menor atenció a aquestes peticions -ni tan sols quan una d'elles venia acompanyada d'un advertiment en la qual s'assegurava que, en cas de no fer el que se'm demanava, em guanyaria un enemic d'allò més poderós- i que els seus noms ni tan sols van entrar en consideració durant les deliberacions. Cap dels dos tenia una obra prou sòlida -encara que aplaudida, que no és el mateix- per aspirar a aquests premis.  El més divertit -alhora que lamentable- és que, en més d'una ocasió, he pogut escoltar als dos escriptors malparlar dels premis amanyats que es lliuren en aquest país (sobretot en el sector privat) i defensar a ultrança la importància de l'honradesa en la literatura. Però, en fi, ja ningú se sorprèn en comprovar que el món està ple d'hipòcrites... És cert que els dos autors que em van pressionar perquè els votés són homes d'edat avançada i que, per tant, provenen d'una època en la qual aquesta pràctica tal vegada fos habitual.

No en va Constantino Bértolo va dir una vegada que els actuals premis literaris són corruptes perquè van néixer durant el franquisme, una etapa de la nostra història en la qual no es reconeixia el realment valuós, sinó el culturalment adequat. Tal vegada pasa el mateix amb certs intel·lectuals que van començar a treballar per aquell temps, els quals no conceben que ara, quan el món ja pertany als nascuts en democràcia, la literatura estigui en mans de gent honrada.