No es pot dissimular l’emoció quan la justícia poètica torna a la primera línia artistes sepultats per les inclemències del temps. Aquest és el cas d’Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995), al qual tota la crítica va destacar amb unanimitat, però les mateixes característiques del personatge l’han condemnat a un llarg ostracisme, a excepció de Vilanova, on té dedicada una biblioteca, es conserven els seus llibres i una part del seu llegat. La Galeria Marc Domènech de l’Eixample li ha dedicat els mesos d’octubre i novembre una àmplia mostra dels seus quadres i dibuixos dels anys cinquanta, un prodigi de força, intuïció, misteri i creativitat. Cardona Torrandell va ser el gran pintor literari català de la segona meitat del segle XX i és una circumstància que al nostra país amnèsic no es recordi ni a les portades dels llibres, que per altra part sempre reprodueixen tòpicament els mateixos artistes internacionals.
El nostre home va sintetitzar, en paral·lel, per exemple, als trencadors artistes de Dau al Set, un univers personal de rostres, gats i paisatges marins, que evocaven la Vilanova on es van traslladar els seus pares durant la joventut del pintor. Al catàleg de l’exposició, Bernat Puigdollers recorda que la mostra és, des de la dècada dels vuitanta, la primera exposició important dedicada a Cardona a la ciutat de Barcelona. Encara més, es tracta de la primera mostra a la ciutat d’un conjunt significatiu de la seva primera etapa pictòrica des de l’any 1957, quan celebrà la seva primera exposició a les Galeries Laietanes: “Aquella exposició, punt de partida de la trajectòria artística de Cardona, fou el tret de sortida d’una vida intensíssima dedicada a la pintura, però també va ser un fet insòlit. Els inicis de Cardona Torrandell, vistos amb perspectiva, són francament atípics. Un jove absolutament desconegut en els ambients culturals de la ciutat, que tan sols conreava la pintura com a afició, irromp amb força en el panorama artístic català. Fins al moment, tan sols se’n coneixia una intensa dedicació a l’escriptura, però, en cap cas, una inclinació artística.” Esperem que tot no acabi aquí.