L’havia llegida, citada i fragmentada en aquell vague trànsit vital anomenat joventut, i per desgràcia i vergonya no m’hi havia aturat mai
“La televisió és una porqueria!” Qui no ho ha sentit o ha dit més d’un cop una cosa semblant? I aquest cronista diu: la televisió és un mecanisme de comunicació i, en si mateix, no és bo ni dolent. Depenent dels continguts, efectivament, és una merda, i ho és massa sovint, no cal detallar-ho. I és també un estri interessant i efectiu. Documentals, reportatges, bones pel·lícules i bones sèries i, de tant en tant, retransmissió en directe de fets rellevants.
Passa el mateix amb la majoria de mitjans de comunicació. Twitter –per cert, el nou masover s’acaba de carregar l’ocellet blau d’una perdigonada– té la cara fosca d’un Bronx on si bades et trobes en pocs minuts envoltat de desconeguts que t’agafen per les solapes, i en perill de perdre qualsevol confiança en la població quan veus la quantitat de faltes d’ortografia que –en qualsevol idioma, però més en català– la majoria són capaços de perpetrar en dues línies. Però també acull un bon repertori d’agudeses, dades rellevants i contactes personals que d’altra manera no s’haurien produït.
Fa uns dies, l’amic Emili Brugalla, notable pianista de la saga del no menys notable enquadernador del mateix nom, va tuitar un text de Simone Weil, interessat en l’autenticitat de la bellesa a propòsit de Joan de la Creu. Li vaig demanar la referència, i al cap d’uns dies em vaig trobar preguntant-me com he pogut estar tant de temps lluny de la filòsofa del despreniment. L’havia llegida, citada i fragmentada en aquell vague trànsit vital anomenat joventut, i per desgràcia i vergonya no m’hi havia aturat mai.
Simone Weil –ho anoto de manera succinta per a qui no en tingui notícia– és una pensadora que viu entre els anys 1909 i 1943, en el convuls període de l’encarnació de les ideologies en els estats capdavanters del món –les cúspides, el capitalisme als EUA i a part de la vella Europa, el nazisme a Alemanya i el comunisme al que, durant el procés, va deixar de ser Rússia per ser la Unió Soviètica. Condeixeble de Sartre i Simone de Beauvoir –entre d’altres–, a qui supera en qualificacions acadèmiques, és a l’ull de l’huracà de les tensions entre l’espiritualitat i la lluita de classes. De família jueva però educada a casa en l’agnosticisme, s’acosta als llibertaris, s’enrola en la columna Durruti durant la Guerra Civil espanyola, s’acosta a les religions i és apartada de la primera línia de combat pels superiors jeràrquics revolucionaris. Contrau la tuberculosi i mor per inanició voluntària en un hospital d’Anglaterra als 34 anys. L’Arrelament em sembla el seu llibre més significatiu. Es troba en català.