La llibreria Xoroi i el Fòrum Psicoanalític Barcelona van presentar a l'ACEC el llibre “De Tregurà a Setcases: Retalls de la vida de Caterina Descamps i Moliner”, de M. Dolors Camós, escriptora i psicoanalista (llibre publicat per “Gradefajol Edicions”. Arxiu fotogràfic: Miquel Perals i Manel Canes. Setcases (Ripollès), 2012).

Després d'unes paraules de salutació de la secretària general de l'ACEC, Pura Salceda, el llibre va ser presentat per Àngels Petit, especialista en psicologia clínica i psicoanalista, i Pere Maragall, professor i escriptor, que van entrar en diàleg amb l'autora per parlar sobre el personatge real del llibre: Caterina Descamps (Setcases, 1920), filla d'una família de ramaders, que ja de petita guardava el ramat d'ovelles per les muntanyes de Tregurà i Setcases, i que avui, als noranta anys, viu en una residència de Sant Joan de les Abadesses, i encara té prou vista per llegir i escriure, diu M. Dolors Camós. Un dia, per exemple, la va trobar llegint “un llibre de color groguenc de Salvador Espriu”.

Després de la introducció d'Àngels Petit parlant sobre el projecte i elaboració del llibre de M. Dolors Camós, l'autora comentà que "en un moment donat vaig comprendre que d'alguna manera n'hi havia dues d'autores: l'autora literària i l'autora del seu propi relat, de la seva pròpia vida, la Caterina Descamps".

Acte seguit, Pere Maragall destacà el bon treball de l'autora sobre la personalitat espontània i directa de Caterina Descamps, establint algunes referències literàries: “La narració de la vida d'aquesta dona forta de muntanya a mi m'ha fet pensar de seguida en una novel·la que em va impactar i em continua impactant, i que sempre he intentat fer llegir als meus alumnes de llengua i literatura: es tracta de “Pedra de tartera”, de Maria Barbal. Fins i tot l'estil el·líptic de la narració, que exigeix l'esforç del lector per anar seguint el fil cronològic i dels personatges, és proper a aquella novel·la, i no només el tema: una dona de muntanya que de ben petita s'ha d'enfrontar a proves dures de supervivència(...).

Hi he trobat un dels moments àlgids en els capítols III i IV, quan al personatge protagonista s'hi afegeixen amb categoria pròpia els animals, la gossa Carlota, les vaques (“la Corba havia eixordat damunt les roques”), i quan la narració es torna coral, gairebé èpica, amb l'aparició del Miquel i del Cisco. Aquest és el personatge que l'autora relaciona amb la figura del pastor que surt a “Elogi de la paraula, de Joan Maragall, però que de seguida m'ha fet pensar també en el pastor Gaietà de “Solitud”, de Víctor Català”. Pere Maragall també esmentà una entrevista de l'escultor Andreu Alfaro en la revista "El Temps": "Cada vegada em sento més proper a la gent del carrer, a la seva parla".

L'autora, M. Dolors Camós, explicà que allò que li havia interessat més de Caterina Descamps en escriure el llibre, era la seva "veu", el seu estil en la parla, el “ben dir” entre paraula i pensament, exacte i viu, como fent seu el poder ètic de la "paraula viva", esmentà l'autora recordant Joan Maragall, a qui Caterina Descamps havia llegit, com també coneixia les obres de Mercè Rodoreda, Maria Barbal, Federico García Lorca, Pío Baroja, i Danielle Steel i d'altres novel.listes angleses i americanes, les heroïnes de les quals l'enlluernaven i estimulaven.

M. Dolors Camós va citar l'etimologia del mot "stylus" (estil, punxó utilitzat per gravar i escriure en tauletes de cera o argila), i va comentar que era en aquest sentit que utilitzava la paraula "estil", com una empremta, com una marca que el llenguatge deixa en la nostra existència (seguint el “concepte d'estil” de Roland Barthes): "L'estil com a instrument de singularitat", que dóna una veu determinada a cadascú. I era aquesta veu personal, singular, "aquesta distància justa entre paraula i pensament amb la qual s'expressava Caterina Descamps", el que va captivar a l'autora i la va animar a escriure el llibre.

La seva veu, el seu llenguatge, la manera en què s'expressava, tan espontània i clara: "Allò que diu i com ho diu en explicar la seva història personal i familiar", en descriure la lluita constant de la seva vida en un entorn rural. Un estil verbal transparent i sintètic, que explica les seves experiències viscudes al llarg de tants anys, sense argúcies verbals, amb una sintaxi sorprenent per la seva lucidesa i claredat, sense embuts de retòrica buida. Pensament i ètica en el dir, sense frases que capgiren l'experiència i el sentit de les paraules: “l'ètica del ben dir”, afirma l'autora. Per exemple, en mirar una fotografia de la família i veure's a si mateixa, Caterina Descamps digué de sobte: "No sé què hi feia jo aquí". Però no ho deia com si ho hagués oblidat, sinó redescobrint-se en la imatge, com si fos una altra persona i dubtés que fos necessària la seva presència en aquella fotografia. 

Pere Maragall i M. Dolors Camós van llegir fragments de "El Comte Arnau", de Joan Maragall, i de "Solitud", de Víctor Català, com a exemples de "paraula viva" encarnada en el text, i a més van citar Italo Calvino, Primo Levi i al poeta català Joan Vinyoli. 

En finalitzar l'acte, Pere Maragall va comentar que existeixen unes cartes, una correspondència molt interessant i poc coneguda entre Víctor Català i Joan Maragall, gairebé inèdita en la seva totalitat. 

A.T.