Els poetes Antonio Tello i Neus Aguado van protagonitzar la darrera sessió d’El Laberinto de Ariadna, celebrada el passat 8 de febrer a l’Aula dels Escriptors de la cinquena planta de l’Ateneu. Davant un públic entusiasta i còmplice, els dos poetes, de llarga i sòlida trajectòria –tots dos exmembres de la junta de l’ACEC–, van llegir una selecció dels seus versos en un acte en el qual va planar el proper adéu a Antonio Tello, que, després de quaranta anys a Catalunya, torna a la seva Argentina natal i del qual en breu comença a gravar-se a Barcelona un documental sobre la seva obra, dirigit per Iván Humanes, Álex Chico i Juan Vico.
Precisament, el desarrelament, el desterrament i l’èxode van centrar la primera part de les lectures d’Antonio Tello, tres conceptes que han estat una de les columnes vertebrals de la seva obra poètica. “Sóc un supervivent”, va subratllar Tello quan va presentar aquest versos, que es remunten a una època que va més enllà a la seva arribada a Europa: “quan era petit, ja hi anava d’un poble a un altre, amb un sentiment de desarrelament, readaptant-me al medi”. En aquesta primera lectura, Tello va recitar poemes de Sílabas de arena i Odiseo III.
Durant la seva presentació, el poeta argentí va ressaltar la naturalitat del llenguatge no únicament com a objecte sinó també com a objectiu: “L’oralitat ha de fer-se present; més enllà de la complexitat del pensament, has de transmetre-ho d’una manera directa i senzilla”. “La complexitat està precisament en la senzillesa: A l’estar substantiu i el verb dominant l’oració se t’obren els camps semàntics i sempre sents el que vols dir”, va afegir. En la segona part de la seva lectura, Antonio Tello va llegir poemes d’O las estaciones.
La presentadora de l’acte, Inma Arrabal, va sentir-se plenament còmoda en el seu paper d’introductora dels dos autors, als quals va definir com a “pesos pesants”, a més de “amables, assequibles i cultes”. Quan va presentar Neus Aguado va recórrer a unes paraules de l’autor Carlos Morales, editor d’El Toro de barro: “una de les poetes més grans en llengua castellana”.
Arrabal va traçar l’obra d’Aguado com “una transició davant el desgast que ens ocasiona el temps” i sota la presència constant de la mort i l’espiritualitat. “Neus té una gran facilitat per a transmetre al lector sensualitat, sabors i sons, que la fan posseïdora d’un sisè sentit”, va apuntar. Neus Aguado va llegir versos de Ginebra en bruma rosa i Aldebarán.
