El passat 14 de març, van oferir una lectura a l’Aula dels Escriptors de l’ACEC dues grans figures de la poesia uruguaiana contemporània: Ida Vitale i Enrique Fierro. Tots dos van ser presentats pels poetes i assagistes Alfonso Alegre i Edgardo Dobry.

Alfonso Alegre va començar la presentació explicant que l’acte s’havia planejat com una “lectura poètica i col·loqui”, amb la finalitat de “conèixer més a fons la poesia dels dos poetes i bussejar amb ells tots els temes als quals l’atzar ens porti, en el col·loqui, a través de la seva profunda experiència vital i poètica. Per una altra banda, destacava la peculiaritat literària, la “raresa”, de l'Uruguai dins del panorama literari de Llatinoamèrica, un petit país que “té en la literatura una originalitat i una força insòlita”, i que compta amb una gran quantitat d’escriptors de talla excepcional, entre els quals destaquen Felisberto Hernández, Julio Herrera y Reissig, Juana de Ibarbourou, Delmira Agustini, Juan Carlos Onetti i la pròpia Ida Vitale, així com els anomenats escriptors franco-urugaians: Lautréamot, Jules Laforgue i Jules Supervielle. Van comentar que la poesia d’Ida Vitale i Enrique Fierro, encara que sent d’estils molt diferents, “tenen en comú la concisió i el despullament enfront altres poètiques freqüents a la poesia sud-americana contemporània, de verb barroc i desbordat”. 

Edgardo Dobry, per la seva banda, senyalava que Ida Vitale pertany al mateix grup d’origen que Benedetti i Emir Rodríguez Monegal, grup al qual l’assagista i crític Ángel Rama, primer marit d’Ida Vitale, denominava “generación crítica” (escriptor ja desaparegut, se’n recordava a un accident aeri el 1983 a prop de Madrid, junt amb els escriptors Manuel Scorza, Marta Traba, Jorge Ibargüengoitia, entre altres passatgers). A Montevideo, Ida Vita va ser alumne de José Bergamín, qui com ella mateixa explicava, “li influïa més com a professor que com escriptor”; així com també coneixia a Juan Ramón Jiménez, coneixement aquest, fonamental per la poeta i la seva poesia. Juan Ramón Jiménez, al 1948, ja la va incloure a una selecció de jove poesia hispanoamericana; i més tard elogiava en una carta a Ida Vitale, el seu poemari Palabra dada, publicat al 1953, tal com indicava Alfonso Alegre.

Al 1973, Ida Vitale tenia que abandonar el seu pais, degut a la repressió del govern militar, vivint primer a Mèxic, on va ser membre del consell editorial de Vuelta, la revista fundada per Octavio Paz;  i després a Austin, on encara resideix amb el seu marit, Enrique Fierro. Des del seu primer llibre, La luz de esta memoria (1949), ha publicat més de deu llibres de poesia, a més de traduccions i articles diversos. A Espanya publica Reducción del infinito, una antologia dels seus versos. Edgardo Dobry també assenyalava que la poesia de Vitale té aquell aire de vaga alquímia, que deriva del simbolisme francès, unida a la inventiva verbal de Julio Herrera i Reissing; i que “no li és del tot estrany, per un altre banda, i amb els riscs que això comporta, el gust tant americà per inventar el món, com ja van fer Leopoldo Lugones a Odas seculares o Pablo Neruda a El Canto general. Per fortuna, Vitale té “el major sentit de l’economia”. 

Sobre el poeta Enrique Fierro (marit d’Ida Vitale, a la qual acompanyava primer a Mèxic, on exercia com a professor a la Universidad Autònoma de Mèxic i després a Austin, on exercia com a professor de la Universidad de Texas), prolífic autor que ha publicat ja una vintena de poemaris, es comentava que la seva poesia destacava per una profunda depuració formal, la preferència pel vers curt i l’ús de l’humor i la ironia als seus poemes; destacant una gran originalitat formal, crítica i a vegades també, una parodia satírica de la pròpia poesia, una modalitat “antipoemas” que els assistents a la lectura van poder comprovar quan Enrique Fierro llegia La vaca colorada i altres poemes del seu llibre Quiero ver una vaca.

Ida Vitale i Enrique Fiero feien una lectura magnifica dels seus poemes i acte seguit s’iniciava el col·loqui amb el públic assistent, aprofundint a l’experiència poètica i vital de tots dos poetes, tal com ja havia anunciat Alfonso Alegre. Com anècdota curiosa afegirem que al llegir Ida Vitale uns poemes del llibre Serie del sinsonte, dedicats a l’ocell “sinsonte” que la poeta deia sentir cada dia des de la finestra de casa seva. Un dels assistents connectava el seu telèfon mòbil perquè tothom pogués escoltar el cant gravat de l’ocell.

Indubtablement, ha estat un honor comptar amb la presència d’aquests dos grans poetes a l’ACEC.