Lluny de quedar atrapat a un destí de novel·la de Dickens, la seva fortalesa, entusiasme i simpatia el van portar a entrar a Bruguera a repartir paquets, però ràpidament es va col·locar de compaginador de les revistes Can Can i DDT, Cansat de les fantasmades dels directius, la va abandonar per començar una odissea. Per casualitats de la vida, mentre era amb la companyia de teatre independent de Mario Gas va conèixer Miguel Agustí –fill del poeta i famós novel·lista Ignasi Agustí–, que li va proposar ser director artístic de la revista Strong, que a finals dels seixanta va començar a introduir figures del còmic com Lucky Luke, Spirou i els Barrufets, alguns dels quals ja havien sortit en català a Cavall Fort. El col·lectiu Onomatopeya, que va fer creatius còmics amb trama d’índole històrica sobre personatges silenciats com el mític Durruti, i també les patacades amb la censura i un judici per ofenses a l’exèrcit a la mateixa època que Els Joglars podrien resumir un currículum que el va dur a infinitat de capçaleres de premsa, per exemple revistes com Por favor, Papus, El Viejo Topo, el butlletí del Col·legi de Periodistes, la revista Carrer de la Federació d’Associacions de Veïns i tots els anys que ha fet de crític literari a El Periódico. També caldria accentuar la bibliografia amb estudis sobre la historieta, l’anarquisme i altres aspectes relacionats amb la novel·la policíaca i la d’aventures, de les quals era un autèntic especialista.

En el marc de l’Ateneu Barcelonès i sota els auspicis de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, i coordinat per Joan-Ignasi Ortuño Benages, es va fer un homenatge a la figura de Ferrer, amb la participació de molts dels seus amics i de la seva vídua, Marie Claire Uberquoi. La sessió va ser tan entranyable com el bo del Rai.

Després de la visió del documental sobre Rai signat per Jordi Artigas –el poden veure en el web La memòria dels dibuixants–, Miguel Agustí va remarcar que l’èxit dels projectes de l’artista va ser pel seu carisma i fidelitat: “Ell era un anarquista pobre i jo un pijo de Sitges. Ell donava la cara a Strong i jo era al darrere. La seva absència em provoca un sentiment d’orfandat.” Josep Maria Cadena va insistir que “Rai era un anarquista que conjugava la gent, que no la separava. Era per sobre de les idees perquè era seriós, disposat i un home que sumava.” El també periodista Jaume Fabre va continuar en aquesta línia per dir que “havia recollit el millor esperit anarquista dels anys trenta. Destacava per la seva generositat, t’ho donava tot.” El líder veïnal Andrés Naya va destacar la proximitat del personatge per recordar la primera plana que va fer per a la revista Carrer dedicada a José Agustín Goytisolo: “Rai era com el lobito bueno, un home que aplegava qualitat humana, força i capacitat de treball.”

La sessió la va cloure l’actor i gran doblador Camilo García Casar, que va recordar quan el va conèixer en un viatge a Eivissa: “Em va semblar el perfecte beatnik, interessat per tot”. Va recitar uns poemes inèdits de Rai a l’estil de León Felipe mentre evocava obres de teatre compartides i vivències. L’escriptora Antonina Rodrigo va mostrar gratitud a un home solidari, de crítica constructiva, “fidel a les idees llibertàries i a una forma de ser per sempre fraternal”. Tots enyorarem en Rai, un home únic”.

David Castillo
Article publicat al diari Avui